Vaig entrar a quiròfan cap a les quatre i escaig de la tarda.
Cap a les nou, en vaig sortir.
És clar, no me'n recordo de res. Anava xutat fins a les celles.
El normal quan et trasplanten un ronyó, dic jo.
En recuperar-me, que em vaig recuperar en només sis dies perquè sóc fort, salvatge i indomable, em vaig dir que a partir d'aquell moment tot dependria de mi.
Que la meva vida no tornaria a dependre mai més d'una nòmina, d'un contracte o de la voluntat d'un tercer de confiança.
Que ningú més decidiria el meu destí.
Que el que passés a partir d'aleshores seria 100% responsabilitat meva. El bo i el dolent.
100% meva.
D'això fa vuit anys i mig. I la resta és història.
Durant molt de temps vaig pensar que aquella experiència va ser el motiu que em va moure a emprendre.
I en part és cert.
Tanmateix, després de gratar, escrutar, examinar i analitzar en el més profund, ja no hi estic del tot d'acord.
I t'ho vull explicar.
És una cosa molt personal, que no he explicat abans.
En realitat, vaig emprendre per por.
Després això va canviar, però al principi, durant força temps, el que més em va moure va ser la por i la inseguretat econòmica.
Mira, vinc d'una família normal. Vull dir, els meus pares mai van ser rics.
No em va faltar de res, però rics, no ho eren.
Sempre van ser comerciants, d'aquells amb botiga a peu de carrer.
No eren entrepreneurs, ni freelancers ni CEOs de res. Eren autònoms de tota la vida.
Igual d'aquí em ve el gen, vés a saber.
Bé, la qüestió és que el meu pare va morir ja fa força anys.
El 13 d'abril va fer 28 anys.
Després de treballar tota la vida, vas i et mors amb 46.
En aquell moment jo tenia 13 anys. I ara que en tinc 40, ho veig encara més antinatural.
Al cap d'uns anys, i per circumstàncies de la vida que ara no vénen al cas, la meva mare no anava gaire sobrada de calés que diguéssim.
I em va tocar arromangar-me a partir dels 16.
Pensant-ho bé...
Estic bastant segur que tot allò em va fer generar una por, que és el que fonamentalment em va moure a emprendre.
La por de pensar que et pots quedar sense ningú al darrere. Ningú que et pugui ajudar en aquelles situacions difícils en què realment ho necessites.
I quan vius situacions difícils, els diners són importants.
Per això, volia tenir una bona situació econòmica.
Per poder triar.
Per no haver de dependre mai de ningú. Ni de persones, ni d'institucions, ni de governs (és clar, no crec gens que cap estat ens vagi a salvar).
Per poder ser lliure, havia de generar aquella seguretat econòmica.
O sigui, que no només va ser el xut del trasplantament.
Aquella por intrínseca hi va tenir molt a veure.
Va generar en mi un remolí d'energia tan extrem que em va portar fins al dia d'avui.
I, sent sincer, quan aquella por ja no va tenir cap base, vaig notar que em faltava alguna cosa.
Que em faltava energia. Força per avançar.
Al principi, no ho entenia. No entenia com em podia faltar la determinació que sempre vaig tenir arrelada dins meu.
Tanmateix, la resposta era senzilla:
El que em va moure a emprendre havia desaparegut.
El millor model de negoci no és un model de negoci: és un estil de vida.
Apunta't i rep cada dia una idea per viure molt bé del que saps amb un negoci lliure que financiï la vida que tries.